Aristòtil (384-322 a. de C.)

Metafísica (1988). Madrid: Espasa Calpe

La concepció de les coses d'Aristòtil posava en primer lloc tot allò que és previ, general i estable. En aquest sentit, la metafísica tracta dels principis, de les causes, dels elements, de la substància, del ser, de l'accident, etc., com a categories i nocions bàsiques que serveixen per construir el coneixement sobre la naturalesa. Destaquem l'adopció del principi de moviment com a representació més general de la naturalesa, la distinció entre diferents tipus de moviment i els conceptes de causa formal, material i final.

També cal destacar la concepció de la matemàtica i la lògica com a instruments del coneixement però no com a coneixement en si mateixes, i les dificultats i problemes que poden crear quan perden la correspondència amb els fenòmens.

Física (1935). Madrid: Librería Blecua

 La física és la ciència de la naturalesa en general i els fenòmens mentals són fenòmens naturals. Aquesta és una primera idea per la qual als psicòlegs els interessa el discurs aristotèlic. El dualisme cartesià que domina ideològicament la nostra cultura significa la desnaturalització dels fenòmens psíquic i mentals.

Complementàriament, Aristòtil significa l'adopció del criteri de moviment en front del d'extensió en la comprensió de la naturalesa: la naturalesa es comprèn millor si hom analitza les seves animacions o funcionalitats, més enllà de la manera corpòria i espacial com se'ns presenta. La naturalesa però té un entramat funcional divers - l'u és múltiple, diu Aristòtil. L'home que és u també és múltiple en la seva funcionalitat. Aquesta és la proposta fonamental de la Física que interessa a la psicologia.

Psicologia (1981). Barcelona: Laia

El llibre, publicat en català, recull escrits d'Aristòtil relacionats amb la psicologia. L'escrit fonamental és el "De anima".

Aristòtil en contra de la dualitat de móns de Plató - el mon suprasensible i el sensible- afirma l'existència d'un únic mon: el mon sensible, la realitat natural en la que ens trobem tots els éssers, el qual és intel·ligible a partir de les dades sensorials, de l'experiència i de la ciència. De l'obra d'Aristòtil i de cara a la psicologia destaca la seva concepció esglaonada d'ànimes o funcionalitats,  cobrint explicativament el fer de cada ser particular en els quals les funcions superiors suposen les inferiors però no al revés. L'ànima psicològica és una funcionalitat natural que caracteritza els éssers humans, de manera especial amb la facultat de la raó i coexisteix amb l'ànima sensorial i vegetativa en cada organisme.

Cal destacar, també, la proposta del basament sensorial de l'ànima racional en la que ha estat una tesi que ha caracteritzat Aristòtil i la majoria dels autors que referim en aquesta biblioteca.